Xplicat

Ressenyes

Novetats editorials

Curiositats literaries

Els onsen

Posted in Ressenyes .

Avui, ens relaxem! Els Onsen formen part de la civilització del Japó de la mateixa manera que els quimonos o el sushi. El terme onsen té relació a les aigües termals en japonès. Parlem d’establiments balnearis públics, una mica com els banys romans de l’antiguitat, però que s’alimenten d’aigua ardent natural extreta de la Terra (energia geotèrmica). Altres establiments de bany, el sento, són semblants a aquest, llevat que s’alimenten amb aigua ardent de l’aixeta.

Al principi, els onsens estaven localitzats a l’aire lliure, però avui en dia hi ha onsens a l’aire lliure i altres en interiors. Es tenen la possibilitat de trobar en algun part del Japó, a la localitat o al camp. Diversos hotels habituals, els ryokan, proposen als seus hostes hotels públics o privats (en aquest últim cas es pot nedar amb tota la família). Els nens, fins i tot els més petits, van regularment acompanyats per un dels seus pares (del mateix sexe o no).

Hi ha completament totes les edats excepte els nadons. No se’ls facilita ingressar a un onsen, ni a persones amb tatuatges. Si el tatuatge es va posar popular a Occident, no és semblant aquí. El tatuatge va ser al llarg d’un llarg temps la prerrogativa dels yakusa (mafiosos japonesos), per la qual cosa està molt mal vist portar aquesta mena de decoració; inclusivament està contraindicat crear un compte en els pavellons d’esports o procedir a la piscina si té un tatuatge.

onsen-no-tatuatge

En els onsens, estàs totalment nu, el vestit de bany està rigorosament prohibit; per això els onsens no s’intercalen, almenys en la localitat. Una secció està reservada per a les dones i l’altra per als homes. És una regió de relaxació molt habitual per als japonesos, fonamentalment a l’hivern perquè els habitatges tenen molt poca calefacció, per la qual cosa es pot bullir a foc retardat tot el que es desitgi en aquesta classe de llocs i guardar la calor per a la resta del dia o de la nit. Els onsens estan lliures de 10 del matí a 11pm (almenys el que jo vaig ser)! En la majoria dels casos, hi anem amb la família o els amics (a vegades amb col·legues).

Així és com treballa en Sakura Onsen a Tòquio. Com és evident que està contraindicat prendre imatges a l’interior, vaig a utilitzar imatges lliures de drets de creador que estan a Internet (preses en altres onsens) i dos screenshots del comercial de la qual vaig anar a conèixer.

En ingressar, es suggereix treure les sabates. Es tenen la possibilitat de llogar tovalloles si no es va posar les seves i se li va donar una polsera amb un xip per obrir / tancar el seu marcador i abonar les begudes que aconsegueixi consumir. A continuació, entra en vestidors que tenen taquilles amb clau en què podrà deixar les seves pertinences personals. Així que ens despullem totalment i després anem al bany. Imagineu una enorme saló a l’aire lliure on té un tamboret molt baix, aigua ardent, una banyera, sabó i xampú i també condicionador.

onsen- @ lakudan-sant
Crèdit de la foto: Lakudan-sant
No és només qüestió de rentar-se, sinó de fregar del cap als peus. Com tovallola, utilitzem la tovallola petita que li vam portar o li proporcionem a l’entrada. Fa escuma per tot arreu, es riu, parla, se l’anomena, és molt divertit.

onsen

Un cop ben rentat, netes teu lloc i tot està bé, pots procedir als banys! En la majoria dels casos, les dones es posen la tovallola petita amb la qual s’han rentat el cap, cosa que els facilita netejar quan estan força calents. Em va sorprendre: no són en absolut modestos, jo era segurament el més incòmode, no es trobava habituats a caminar nu a la meitat dels altres (excepte en una algun llogaret de Lao, però aquesta és una altra història ^^^)! És interessant perquè fora, les dones són molt reservades, però aquí són molt naturals.

Hi ha diversos banys molt enormes. Pots xipollejar tot el que desitgis. Encara no les he provat totes. Vaig començar amb un bany de 38 ° primer. Després vaig provar una banyera de massatge amb aigua, una classe de jacuzzi: ens vam estirar perquè el terra de la piscina està buidat amb aparença de butaca amb reposacaps i dolls que fan massatges l’esquena, les cames, etc. És molt divertit. En una altra secció d’aquesta banyera, et sentis de cara a la paret i pots veure … una pantalla! Això em es veu oposat a l’esperit de relaxació i confort, però bé ….

El diable sobre les espatlles

Posted in Uncategorized .

El diablo sobre tus hombros
– Christian Carayon
He aquí una novela que se encuentra al azar, sin pensar realmente en ella ni siquiera saber nada de ella. Quería un libro un poco oscuro y me dejé seducir fácilmente por el título y la portada. El hecho de que recibiera un premio no fue en absoluto un criterio en mi elección.

Resumen del editor CÁMARA DIGITALOLYMPUS

1924, Tarn. El diablo está merodeando por La Vitarelle. De la nada, ya ha golpeado dos veces. En la nieve sangrienta, sin huellas. Una maldición se cierne sobre el Gresse, los mayores campesinos del pueblo…. Llamada como refuerzo por la nueva maestra, su amiga de la infancia, la criminóloga Martial de la Boissière descubre una comunidad desangrada por la guerra, devorada por sus fantasmas. Marcial tendrá que disipar la suya, a riesgo de perder sus mejores peones…..

Mi opinión

Comenzar una lectura sin expectativas particulares es algo que a menudo experimento porque me permite evitar una sensación desagradable, una decepción. Me gusta mucho embarcarme en una historia que es totalmente neutral para mí, y para la cual no he leído ninguna opinión o resumen.

Aprecio especialmente las investigaciones que tienen lugar en lugares aislados, si es posible en medio de las montañas, en el corazón de pueblos aislados, donde los habitantes son más a menudo rígidos y taciturnos, dando a la historia una atmósfera pintoresca con los colores del pasado. Me gusta este ambiente donde parece haber una niebla espesa todo el tiempo, donde el clima es a menudo caprichoso y donde las personalidades son tan ásperas como el paisaje. El hecho de que la trama tuviera lugar poco después de la Primera Guerra Mundial añadió cierto misterio y un fundamento histórico ideal, dejando al autor libre para explotar este clima de miedo en el que las heridas están abiertas. El pueblo de La Vitarelle, donde tiene lugar la acción, está sufriendo una “serie” de asesinatos, todos muy diferentes en su modo de funcionamiento, que parecen ser obra, para la mayoría de los aldeanos, de un fantasma.

El comienzo del libro nos cuenta, en un largo prólogo, la infancia del protagonista, Marcial de la Boissière. Esto es algo bastante raro, pero me parece relevante porque nos proporciona elementos de comprensión sobre los vínculos entre este último y su antiguo maestro, un residente del pueblo que murió poco antes de los acontecimientos que nos interesan, pero sobre todo a su hija Camille, también profesora, de la que siempre ha estado secretamente enamorado y con la que se reunirá a lo largo de toda la investigación. Aprecio mucho este inventario inicial, que nos permite ahondar suavemente en la historia y, sobre todo, domar al protagonista antes de que se ponga en acción.

Así que, esta novela tenía una serie de elementos que me harían pasar un buen rato. Me dejo llevar fácilmente por la pesada atmósfera de este pueblo. De hecho, realmente quería perderme y jugar el juego, pero no estaba completamente satisfecho. En efecto, las personalidades descritas, que tuvieron que atenerse perfectamente al entorno, no son lo suficientemente francas y bien trabajadas; la dinámica del pueblo es pobre, no pasa nada allí, se podría pensar que se trata de un pueblo fantasma con callejones desiertos. De vez en cuando, el lector se encuentra con uno o dos aldeanos, comienza un breve diálogo y luego pasamos a otra cosa. Dos lugares públicos dan una apariencia de vida, el bar y la escuela. Por otro lado, todos estos “títeres” me parecen demasiado amables a mi gusto, carecen de la amargura característica de los campesinos, de los montañeses, de este rechazo a los extraños, de esta melancolía que es probable que encontremos en los personajes de la posguerra. Aunque se nos dice repetidamente que la guerra dejó su huella en la mente de la gente y rompió muchas familias, no percibí esta desolación en los diálogos, que son ligeros y objetivos. Me hubiera gustado que los rasgos fueran más acentuados, que añadieran misterio a la atmósfera general y que nos dieran algunos escalofríos, quizás incluso si eso significara exagerar. Por lo tanto, los personajes carecen cruelmente de grosor. La familia Gresse podría haber sido más explotada, porque representa perfectamente a la familia con los secretos bien escondidos, sobre todo porque es en esta donde el asesino parece estar atacando. Pero es tan suave como el resto. Incluso el culpable termina por arrancarnos de la compasión, o incluso de una apariencia de apego, es decir, de ti. Porque está lejos del asesino sanguinario y despiadado que esperamos. Marcial, en cambio, no es desagradable, sino que se borra y contrasta con la fuerte personalidad descrita en el prólogo, la de un niño turbulento, insolente y poco tímido.

Lo extraño es que en ningún momento traté de encontrar al culpable, de interferir realmente en la investigación. No sentí esta sensación de urgencia y peligro inminente

Empaquetatge

Posted in Curiositats literaries .

# 1: ELS LLIBRES
Hola, els meus petits rododendres! Avui els parlo d’un esdeveniment tàctic i del pràctic que és abans d’un dia festiu: PREPARAR EL SEU VALOR …. A Belfast! El bloc parlant de llibres, aquest primer episodi se centrarà en l’elecció de lectures que tindran el privilegi de veure la pluja irlandesa, els pubs, la Calçada del Gegant i tots aquells llocs que fan de l’Ulster tan bonic! Per simplificar la meva decisió, vaig fer una preselecció de les novel·les que més envejo just abans de començar, aquí hi ha una selecció!

Packing for Belfast: Episodi 1

EL PROBLEMA DE LA MALETA QUAN VIATJA A BAIX COST!
Com vostè sap, viatjar a baix cost inclou una maleta amb un pes i una mida molt controlats! Si assumeixo que Belfast a l’agost té un màxim de 17 graus durant el dia i 9 graus a la nit: suéteres, jaqueta, paraigües i texans són necessaris! Observació: L’essencial ocuparà espai. Si a això hi afegeixo el fet que llegeixo dues novel·les a la setmana i em vaig per deu dies, el tall de la realitat cau tan ràpid com un plugim irlandesa: HE DE TRIAR intel·ligentment MEUS LECTURES. Però com seleccionar-? Quins criteris s’han d’utilitzar?

T’ho explicaré tot!

EL PES
EL VOLUM
L’INTERÈS
El pes de la maleta és limitat, malauradament no puc portar novel·les massa pesades, així que surtin de City on Fire de Garth Risk Hallberg (no et preocupis, tresor meu, ens tornarem a veure al setembre!) I La Pâtissière de Long Island de Sylvia Lott. Tots els altres guanyadors són bastant lleugers, ‘per la meva gran alleugeriment!

Després ve el criteri de volum. Una novel·la massa curta s’acabarà massa ràpid, el que em obligarà a portar més llibres dels que esperava. Per tant, la meva elecció s’ha de centrar en una novel·la relativament lleugera però densa. Així que no hi ha més Notícies dels Morts de Stéphane Boudy. El llibre, publicat en llibreries el 20 d’agost, el llegiré aquest cap de setmana, abans d’anar-me’n.

Bé, ara, tots els altres llibres seleccionats coincideixen amb els dos primers criteris. Bé, aquí estic. Apliquem, doncs, el tercer i últim criteri: l’interès.

Viatjar significa desconegut – la major part del temps. La guia de Belfast i Irlanda del Nord és per tant un INDISPENSABLE per quedar! Afortunadament, Le Petit Futé és lleuger i complet, molt ben pensat per als viatgers …. Futé! Ara tinc 1 lliura a la maleta. Això és bo, però no és suficient. D’acord amb el criteri d’interès, automàticament eliminar les novel·les amb el tema o ubicació dels Estats Units. Si vas a Irlanda, és millor que no et submergeixis a Manhattan, què en penses? Manhattan Freud, de Luc Bossi, i L’Amérique, de Joan Didion. Pel mateix principi, també excloc Lluny de Chandigarh de Tarun J. Tepjal i Les Cheveux de Bérénice de Denis Guedj, massa antics.

3 LLIBRES PER 10 DIES A BELFAST I ELS SEUS VOLTANTS.
Bé, per fi sóc aquí! 3 novel·les compleixen amb tots els meus criteris. Certament, dos d’ells són monuments de la literatura llatina, però que així sigui! Així Belfast descobrirà amb mi: Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez, El secret del marit de Liane Moriarty i El príncep de la boira de Carlos Ruis Zafón.

Per descomptat, ja sé que no es pot descartar un enamorament de les llibreries irlandeses, i fins i tot ho espero amb impaciència!

Estic desitjant ser-hi i explicar-los les meravelles d’aquesta bonica regió, tant arquitectòniques com literàries i naturals. Però abans d’això, estic escrivint un altre article sobre com organitzar tota la meva maleta per 10 dies a Irlanda!

Prima Bette – Honoré de Balzac

Posted in Novetats editorials .

Feia temps que no llegia una novel·la de Balzac, que és un creador que estima bastant, com diversos escriptors del segle XIX, encara que no és el més fàcil de comprendre. La prima Bette pertany a la seva obra magistral La comédie humaine, amb un incalculable nombre de colorits individus que ens divertim trobant d’una història a una altra, entre ells el molt popular Eugène Rastignac, que llisca per les pàgines. M’agradaria assenyalar que l’edició on he llegit aquesta novel·la comet una massacre en aquesta obra, amb diversos errors ortogràfics i d’impremta que salten als ulls dels menys observadors.

La meva opinió

Balzac no és un escriptor evident per llegir. La seva prosa és molt descriptiva, maniobrable i algunes vegades pomposa, representativa de la seva persona al cap ia la fi. Està lluny de la visible “simplicitat” d’un Zola. Això no obstant, els llibres anteriors que he llegit, com Le Père Goriot i Eugénie Grandet, per citar només els més coneguts, m’han marcat més que res pel drama dels individus i les ocasions, i l’humor encisador de Balzac, comunament tenyit d’ironia. Per descomptat, en totes les seves projectes pinta un retrat poc afalagador de la societat del seu temps, de totes les classes socials, sense perdonar a ningú. Però a La cousine Bette, no vaig trobar l’atmosfera fosca a la qual es trobava habituats.

El to em va semblar una mica més ràpid, teatral, això cal especialment a l’omnipresència dels diàlegs i al gir de vodevil de la trama. No obstant això, escriure algunes vegades em resultava difícil de pair. Balzac no pren el sender de la simplicitat per expressar les seves idees. És bonic, és líric, és una enorme literatura, però encara és complex, per llegir i comprendre. Diguem que vaig haver de aferrar amb força a moltes oracions el concepte i abast es van escapar. Però el excitació de passar per una escriptura tan acurada no va aconseguir més que exacerbar.

La trama mateixa, plena de voltes i revoltes, fils entrellaçats i falses pistes, és enrevessada. D’un capítol a un altre – els capítols són increïblement curts perquè el ritme és dens – som presents del desplegament d’una catifa que es veu interminable. Aquesta història pateix de molta informació transmesa a través de múltiples aventures, que al final em van portar per mal camí. He tractat de continuar el mateix inici rector, per guardar en la meva memòria el concepte de la història i no perdrem en les històries secundàries; però Balzac és un pocavergonya perquè tot el que ens comunica convergeix cap a la mateixa missió, el mateix propòsit, no camina al lector pel fàcil excitació de girar el cap, aquí res és superflu. La seva crònica està tan construïda, pensada, reflectida en infinitesimals dades, que el seu aparent dificultat només és perquè Balzac la mostra donant-nos totes les claus per fer-la el més intel·ligible viable. Lamentablement, la meva memòria a curt període pot no estar prou entrenada per a aquesta classe d’molest exercici de seguir a través d’una història nascuda d’un esperit tan creatiu i rigorós com el de Balzac.

No obstant això, tot i que no nego vist que una secció important de la vida de la prima Bette va arribar al meu coneixement, penso que puc avaluar com correspon la història que m’ha explicat. Jo diria a l’inici que el títol és molt enganyós, ja que la prima Bette no és la personatge principal d’aquesta novel·la. Fins i tot diria que la seva presència és espectral; segueix aquí, però a l’ombra dels altres individus. El llibre em va ser anunciat com la crònica d’una dona amargada que, en un esperit de venjança contra la seva família, manipularà als seus integrants un darrere l’altre. Precisament, aquesta dona té projectes més que qüestionables, fonamentalment cap a la seva germana més gran, la bellesa i amabilitat d’ànima només s’equiparen a la lletjor de Bette; no obstant això, aquest personatge mesquí i vil no podria haver vist els seus dissenys tenir èxit sense l’assistència d’un personatge encara més detestable, que és Madame Marneffe, cortesana d’una saviesa aguda però també d’un enorme egoisme. És un infern d’una dona que aquesta, que transporta la novel·la per si mateixa per si mateixa per aixafar majorment als altres individus femenins. Cal dir que ella és el blanc dels ullals de més d’un home, que van un a la vegada per enfonsar-se en l’abisme representat pels seus encants carnals; sota les mirades algunes vegades geloses i algunes vegades admiradores dels seus oponents.

Al final, la prima Bette es veu molt patètica al seu costat, un es apiadaría d’ella, perquè la seva estupidesa està sent escombrada per l’intel·lecte de Madame Marneffe amb qui es lligarà a una amistat malsana. És més fàcil perdonar els ximples, les accions estan motivades per fonaments menys viciosos.

El somni de Ryosuke de Durian Sukegawa

Posted in Ressenyes .

Em va encantar la primera novel·la que vaig llegir de Sukegawa, que vaig trobar aquí: link. Les Délices de Tòquio, tant que vaig veure ràpidament l’adaptació de la pel·lícula. Així que no vaig esperar bastant per conèixer el seu últim llibre anunciat en francès el mes passat. Podria dir-te que és la crònica d’un tipus que somia amb dur a terme formatge, però penso que no sempre et faria voler llegir la novel·la 😉 I no obstant això és veritat, i és bastant més que això.

La història comença amb un viatge, el de tres joves a perdició o redempció. Ryosuke, una ex cuinera de 28 anys, Kaoru, una noia dona tatuada i perforada, de la qual es coneix poc, i Tachikawa arriben a una illa del Japó de només 300 pobladors. Van allà per a treballs estacionals de curta durada. Es coneixen al llarg de l’encreuament i un cop a l’illa, treballen junts per cavar una rasa per a un oleoducte. Des de l’inici, la població local va ser hostil cap a ells i van haver de tractar amb el capatàs, el president i altres integrants d’aquesta impactant illa on les cabres van haver de ser sacrificades al llarg de la transició a l’edat avançada, on una cova on es portaven als morts es trobava prohibida als vius, etc. Al final del seu contracte, els tres amics volien quedar-se una mica més a l’illa, però als pobladors no els va agradar.

De fet, Ryosuke amaga un secret: no va venir a aquesta illa per treballar, sinó per trobar-se amb Hashi, un home que era amic del seu pare i que en aquest moment ha mort. I exactament, com ja ningú vol acomodar-, Hashi es dóna a rebre’ls en lloc d’assistència per pescar i protegir de les cabres. El trio permet i comença l’aventura. Els dos amics de Ryosuke l’ajudaran a perseguir el seu somni: fer formatges de cabra únics, que es convertirien en l’especialitat local.

Identifiquem alguns aspectes recurrents amb la novel·la previ. Entre altres coses, la poesia com a expressió lloable de la natura. Viure en harmonia amb la natura és part de la filosofia que aquí s’ofereix. La naturalesa vegetal i animal es festeja, comunament magnificada, i la seva bellesa s’expressa amb bellíssimes metàfores poètiques, personificacions, tot en elegància, d’una forma molt del Japó.

“Sota els seus peus, només quedaven la roca aspra i els brins d’herba. La brisa portava el murmuri inalterat de la mar a les orelles. El vent es trobava rugint. El cel blau semblava a punt per absorbir-lo.»

Llavors podem trobar un univers en el qual l’heroi, amb un passat alguna cosa enigmàtic, està en les urpes d’una tristesa insondable o inclusivament d’una depressió. Així, Ryosuke va tractar d’acabar als seus dies abans que comencés la trama, i està atrapat en aquest desig de tornar a acabar a tot un altre cop, perquè transporta lesions profundes com una càrrega.

És també la crònica d’un bell acostament d’un individu més gran que simbolitza la saviesa amb un personatge més jove en el turment. La cuina i el sentit del gust segueixen sent elements molt destacables. No hem d’oblidar que el creador sap cuinar tant plats com expressions, atès que també és llicenciat en pastisseria.

Però El somni de Ryosuke és també una novel·la de fracàs i resistència: l’heroi busca sobrepassar el fracàs del seu pare i de Hashi. No obstant això, el temps molt humit, l’atmosfera hostil dels pobladors de l’illa i atès que les cabres són salvatges quan l’heroi vol munyir no li assisteixen veritablement.

“El fracàs és considerable, va continuar Hashi com si volgués trencar el silenci. Ryosuke va romandre en silenci.” No admetre la derrota significa exposar-se a viure amb arrels podrides. »

Encara que em va agradar aquesta novel·la, no em van portar com a Tòquio ‘s Delights. Vaig trobar aquest llibre més fosc, més turmentat que el previ. No vaig trobar allà tant la brillantor i la filosofia que m’havien seduït tant. Tanmateix, encara hi ha una novel·la atraient.

¿OBLIDEM MASSA SOVINT ELS CLÀSSICS A FAVOR DE LES NOVETATS LITERÀRIES?

Posted in Novetats editorials .

No és cap sorpresa per a ningú, cada dia es publiquen noves novel·les. Així, els antics, els anomenats clàssics, es veuen relegats a una prestatgeria separades, atrapats entre les llambordes d’un Víctor Hugo i la prosa verborreica d’un Hemingway, units pels grans de pols i l’aura mística dels vells llibres, heralds de una època passada. Lector literari i blocaire, sóc l’exemple perfecte: col·loco els clàssics en el fons de la meva pila i vull les últimes publicacions. Per què? Per què? No obstant això, una novel·la de 2017 no és més important que una altra.

Els clàssics bastant comunament menyspreats a favor dels recents

LA CARRERA CAP A L’ESDEVENIMENT.
En dos anys de blocs, he notat una cosa: la notícia atrau. Tant si són novel·les o algun altra cosa. Amb el temps, un bloc ben constituït i bons links a les comunitats, de poc vaig entrar a la llista d’editorials. Des de gener, he estat encantat de rebre totes les setmanes nombrosos llibres que s’han anunciat fa poc o que properament es publicaran.

Si aquestes lectures no estan subjectes a cap contracte (em paguen el valor del llibre rebut …. màxim 23 euros per nombroses hores de lectura, escriptura i ús de la meva xarxa per publicitar una novel·la), estic obligat a admetre que em sento obligat a llegir i comentar d’aquestes novel·les, i dins d’un temps raonable. Respectar la data de publicació, arribar a temps per atraure molts leyentes com es pugui … No vaig a mentir; la lectura d’aquests nous productes em afirma bellíssimes estadístiques.

 

 

I no obstant això, alguna cosa no està bé. En la meva carrera cap al esdeveniment, oblit altres novel·les. Els que s’han publicat fa anys …. els anomenats clàssics i que no obstant això són les fonts d’inspiració de totes aquestes notícies impulsades amb alegria en un dels blocs, la televisió, la ràdio i les comunitats. En 2 anys de blocs literaris, només vaig parlar de 9 clàssics! Nou en més de 145 articles i el doble de llibres llegits.

Així que vaig prendre el toro per les banyes i vaig llançar una exclusiva secció en Abracadabooks.com anomenada classic. Aquest és el meu repte.

MI CLÀSSIC DESAFIAMENT.
Amb l’objectiu de contrarestar la massa de nous productes, tom l’aposta de llegir almenys 1 clàssic mensual. Et parlaré d’aquesta novel·la diumenge a la categoria clàssica! Si també et perds o et intriguen els clàssics, et convido a acceptar el repte i a llegir junts la mateixa novel·la i a comentar d’ella després. Aquesta iniciativa es veu -és? un grup de lectura, ho sé, i quan penso en això, penso per què no?

Heus aquí una llista de novel·les clàssiques per al primer acostament al maig de 2017 (la data es determinarà conjuntament). Què tal si tries la meva lectura …. i potser la teva?

La meva ànima, tota aquesta llarga i trista tarda, de Georges Rodenbach

Posted in Curiositats literaries .

La meva ànima, tota aquesta estesa i trist tard,
Ha patit la desaparició d’un ram de flors, imminent!
Estava, lluny de mi, a l’habitació del costat.
On la meva por se’l va endur, ja entumit,

Un ram de flors marcides que ens va semblar segur
Un dia més a la pietat de l’aigua,
Gloxinias de neu amb ratlles morades,
Bouquet que a l’habitació va extingir el seu halo

I li va treure els diners el diumenge durant la nit.
La meva ànima, tu vas patir i tu enginyosament
Per veure la teva vida, també descolorida i inclinada,
Agonitza amb aquestes dolces gloxinias.

Però buscar-me a mi mateix en aquesta analogia
Vaig passar la resta del dia amargándome
Per l’espectacle va i la psicologia
Dolorós de les pàl·lides flors que moriran.

Gerro trist: hospital, alcova de vidre fred
Que una mica de vent, a través de la finestra oberta, aireja
Però això els fa morir més ràpid, en espasmes suaus,
Les pobres flors, en l’aigua vana, que són faltes,

Assolir, com si tingués assalts inesperats de tos,
Les seves corol·les a les catifes melancòliques.
¡Dolçor! Morir així sense xocs, com si un es dormís,

Perquè les flors no són tristos davant la desaparició,
I amagar amb aquest relaxat crepuscle
És un raig groc que només es alquitrana.

Bartleby el escriba, de Herman Melville

Posted in Curiositats literaries, Novetats editorials, Ressenyes .

Tot i que no m’agraden les novetats tant com en la meva joventut, amb la promesa detrobar una llavor, encara llegeixo algunes. A més, són històries com la de Bartleby, l’escrigui de Herman Melville, les que em mantenen llegint les novetats.

Fa molt de temps que no em convenç una història, una història tan fàcil com estranya, però increïblement intrigant i que deixa el lector sense un instant de respir. Tan ràpid com vam començar a llegir aquesta història, continuem incansablement fins al desenllaç per entendre el desenllaç de tot l’esmentat, de tot el que està passant. ¿Això teixeix, de fet, alguna cosa? Desitgem entendre qui és aquest home, qui és aquest escrigui que mai deixa de repetir: “Prefereixo no fer-ho”. M’agradaria assenyalar aquí que la història curta d’Herman Melville no és una història amb girs i voltes, amb intrigues … No obstant això, el fet és que el text és impressionant. Però tornant a la història … Així que Herman Melville ens transporta a Nova York a inicis del segle XIX. El negoci va bé, però les PCs encara no n’hi ha. Així que requerim que els redactis copiïn de forma manual els registres oficials. A més, va ser en aquesta classe de notaria on Bartleby va ser contractat com a escrivà. Tot va meravellosament bé, fins al dia en què aquest model i empleat taciturn respondrà tot el temps a totes les qüestions que se li facin amb la següent frase: “Preferiria no fer-ho”. A l’inici, l’ocupador sorprès excusarà al seu empleat model, però molt properament la situació es tornarà immanejable. A més, vull no dir més per no espatllar la diversió revelant bastant. Però com interpretem la crònica d’Herman Melville?

En la meva pressa i en la meva seguretat natural en la seva obediència instantània, em vaig asseure amb el cap inclinat sobre l’original, i la meva mà dreta tendint a copiar el flanc amb una mica de nerviosisme, perquè Bartleby pogués agafar tan ràpid com sortís de la jubilació i es posés a treballar sense el més mínim retard.
Així que aquesta va ser precisament la meva actitud quan li vaig trucar i li vaig explicar ràpidament el que suposava d’ell: que cotegés amb mi unes breus memòries. Imagina’t la meva sorpresa, no, el meu consternació quan, sense deixar la seva solitud, Bartleby va respondre amb una veu singularment poc a poc i ferma: “Prefereixo no fer-ho”.

Així que, en el joc d’interpretació no sóc realment bo, però encara tinc la meva petita iniciativa del que és aquest personatge atípic desenvolupat per Herman Melville, el que és i el que significa. Per a mi Bartleby és un home que es nega a formar part en la societat, va contribuir a ella com un ésser servil i obedient. Bartleby és en certa manera un lluitador no violent de la resistència com un Martin Luther King i un Goran, és un rebel que es nega a obeir, que es nega a l’autoritat. No obstant això, Bartleby és un home passiu, com un autòmat descerebrat que no pot dur a terme una altra cosa que repetir: “Prefereixo no fer-ho”. Diversos filòsofs han mirat a aquest personatge de Herman Melville i em temo que la meva petita contribució no és molt original, però en aquest moment ja coneixes el que penso. A més, la història curta d’Herman Melville pot ser interpretada de moltes altres formes, és el que també fa la riquesa d’aquesta història que té petites melodies kafkianes. Sí, hi ha una cosa absurda en aquest text, alguna cosa absurd que recorda a Kafka …

Qui ha llegit aquest llibre de Herman Melville? Què et va semblar?