Em va encantar la primera novel·la que vaig llegir de Sukegawa, que vaig trobar aquí: link. Les Délices de Tòquio, tant que vaig veure ràpidament l’adaptació de la pel·lícula. Així que no vaig esperar bastant per conèixer el seu últim llibre anunciat en francès el mes passat. Podria dir-te que és la crònica d’un tipus que somia amb dur a terme formatge, però penso que no sempre et faria voler llegir la novel·la 😉 I no obstant això és veritat, i és bastant més que això.

La història comença amb un viatge, el de tres joves a perdició o redempció. Ryosuke, una ex cuinera de 28 anys, Kaoru, una noia dona tatuada i perforada, de la qual es coneix poc, i Tachikawa arriben a una illa del Japó de només 300 pobladors. Van allà per a treballs estacionals de curta durada. Es coneixen al llarg de l’encreuament i un cop a l’illa, treballen junts per cavar una rasa per a un oleoducte. Des de l’inici, la població local va ser hostil cap a ells i van haver de tractar amb el capatàs, el president i altres integrants d’aquesta impactant illa on les cabres van haver de ser sacrificades al llarg de la transició a l’edat avançada, on una cova on es portaven als morts es trobava prohibida als vius, etc. Al final del seu contracte, els tres amics volien quedar-se una mica més a l’illa, però als pobladors no els va agradar.

De fet, Ryosuke amaga un secret: no va venir a aquesta illa per treballar, sinó per trobar-se amb Hashi, un home que era amic del seu pare i que en aquest moment ha mort. I exactament, com ja ningú vol acomodar-, Hashi es dóna a rebre’ls en lloc d’assistència per pescar i protegir de les cabres. El trio permet i comença l’aventura. Els dos amics de Ryosuke l’ajudaran a perseguir el seu somni: fer formatges de cabra únics, que es convertirien en l’especialitat local.

Identifiquem alguns aspectes recurrents amb la novel·la previ. Entre altres coses, la poesia com a expressió lloable de la natura. Viure en harmonia amb la natura és part de la filosofia que aquí s’ofereix. La naturalesa vegetal i animal es festeja, comunament magnificada, i la seva bellesa s’expressa amb bellíssimes metàfores poètiques, personificacions, tot en elegància, d’una forma molt del Japó.

“Sota els seus peus, només quedaven la roca aspra i els brins d’herba. La brisa portava el murmuri inalterat de la mar a les orelles. El vent es trobava rugint. El cel blau semblava a punt per absorbir-lo.»

Llavors podem trobar un univers en el qual l’heroi, amb un passat alguna cosa enigmàtic, està en les urpes d’una tristesa insondable o inclusivament d’una depressió. Així, Ryosuke va tractar d’acabar als seus dies abans que comencés la trama, i està atrapat en aquest desig de tornar a acabar a tot un altre cop, perquè transporta lesions profundes com una càrrega.

És també la crònica d’un bell acostament d’un individu més gran que simbolitza la saviesa amb un personatge més jove en el turment. La cuina i el sentit del gust segueixen sent elements molt destacables. No hem d’oblidar que el creador sap cuinar tant plats com expressions, atès que també és llicenciat en pastisseria.

Però El somni de Ryosuke és també una novel·la de fracàs i resistència: l’heroi busca sobrepassar el fracàs del seu pare i de Hashi. No obstant això, el temps molt humit, l’atmosfera hostil dels pobladors de l’illa i atès que les cabres són salvatges quan l’heroi vol munyir no li assisteixen veritablement.

“El fracàs és considerable, va continuar Hashi com si volgués trencar el silenci. Ryosuke va romandre en silenci.” No admetre la derrota significa exposar-se a viure amb arrels podrides. »

Encara que em va agradar aquesta novel·la, no em van portar com a Tòquio ‘s Delights. Vaig trobar aquest llibre més fosc, més turmentat que el previ. No vaig trobar allà tant la brillantor i la filosofia que m’havien seduït tant. Tanmateix, encara hi ha una novel·la atraient.